La Razón lluita pels caiguts de la División Azul

El diari La Razón presenta avui, dia 13 de març, la següent notícia: ‘El Defensor del Pueblo peleará por los Caídos de la División Azul’. A continuació procedirem a analitzar aquesta informació i el tractament que li dóna el diari que, com veurem, és bastant tendenciós.

Ja per començar, el titular és un pèl forçat. Sembla que el Defensor del Poble matarà alguna bèstia o lliurarà algun combat al més pur estil de Rocky Balboa en el seu camí per defensar els caiguts. A més, tampoc dóna una informació del tot acurada, ja que si anem al contingut de la notícia veurem que no es defensa ben bé els caiguts de la División Azul directament, sinó que el subjecte que es defensarà és el carrer que duu el seu nom. Si seguim llegint, però, veiem que aquest no és l’únic cas d’aquest estil: a la primera línia, sense anar més lluny, es cataloga la disputa com «la última batalla por la Memoria Histórica». Més enllà de l’exageració amb el terme «batalla», resulta curiós com el diari es mostra en aquest cas a favor de la memòria històrica quan, en altres articles, s’ha mostrat clarament en contra d’iniciatives que no ha dubtat a qualificar de «revanchistas». Si bé és veritat que en aquest cas es tracta d’una columna d’opinió i no, per tant, de l’opinió del diari, sí que és cert que la publicació li dóna cabuda. A l’antepenúltim paràgraf, de manera semblant, llegim «Próxima batalla, el Pleno». 

Si passem al subtítol, llegim «Admite a trámite una denuncia del colectivo de familiares de los combatientes, a los que Carmena quiere quitar la calle». Sembla que La Razón busqui aquí la demonització de l’alcaldessa, que no només té pensat fer-ho sinó que «vol» (com si hi tingués interessos personals) treure el carrer als soldats. Al segon paràgraf es fa referència a la iniciativa de retirar el nom del carrer de la següent manera: «el reloj corre en contra de los afectados, recogidos en asociaciones de descendientes y simpatizantes de los personajes objeto de la purga». El terme «purga» recorda els temps de l’estalinisme, quan els que pensaven diferent dins del Partit Comunista eren apartats o aniquilats. El seu ús en aquest context, doncs, sembla bastant exagerat.

A més de tot això, si llegim l’article sencer veiem que només es dóna als familiars dels caiguts. En cap cas es donen declaracions de fonts oficials que puguin defensar la seva postura. Com a molt a l’últim paràgraf llegim algunes frases de la socialista Paca Sauquillo, que dirigeix el Comissionat de la Memòria Històrica, però sempre facilitades per José Luis Marín, president dels familiars dels caiguts a Rússia. No incloure els diferents punts de vista i no oferir el dret de rèplica suposa un excés de parcialitat a la informació i constitueix una falta al principi de justícia de la deontologia periodística.

Per últim, només queda comentar que el fet que no trobem aquesta informació a cap altre diari fa dubtar de la seva rellevància informativa. Encara és més discutible, però que ocupi el segon lloc més destacat al web de La Razón.

Portada del web de La Razón el 13 de març a les 12h

L’ABC estrena el manual d’estil per a Pablo Iglesias

Portada de l'ABC el dijous 16 de febrer de 2017

El diari ABC presentava aquesta portada el passat dijous 16 de febrer. Com es pot veure, es tracta d’un seguit de fotografies del líder de Podemos Pablo Iglesias gesticulant i amb expressions facials molt marcades, en un to brusc de desacord, tot acompanyat del titular ‘Iglesias estrena el manual de estilo de Vistalegre II’. A més, en pàgines interiors trobem una crònica del que va succeir el dia abans al ple del Congrés, d’on es van prendre les imatges de la portada, que podem llegir al web del diari. També, per a més inri, a la pàgina 4 trobem un article del columnista Jaime González titulat ‘«Uno de los nuestros»’, on es compara Pablo Iglesias amb un gàngster de pel·lícula.

La crònica és bastant correcta: s’hi descriuen els fets ocorreguts al Congrés i poc més. Com a molt es podria parlar d’un cert toc de premsa groga en donar tanta importància a les enganxades que van tenir diversos diputats, així com en destacar (en la versió en paper) els gestos que feia Iglesias a Montoro. Més enllà d’això, però, no trobem cap altre error, periodísticament parlant.

Destacat a la crònica 'Vistalegre II devuelve al Iglesias más provocador'  de la pàgina 18

Sí que és bastant més greu el que es diu a la columna de Jaime González. L’autor comença parlant de Joe Pesci, un actor famós pels seus papers interpretant gàngsters. Al segon paràgraf llegim «Iglesias (...) es un gángster impostado, un “tipo malo” de laboratorio», «Pablo es chulo de bote» i «es un gángster de pega». Això, respecte el principi de veritat de la deontologia periodística, es podria qualificar de difamació contra Iglesias. A més, sobre el principi de justícia, òbviament no es respecta el dret de rèplica del personatge. Tot plegat conforma un article d’escàs o inexistent interès periodístic, del qual només se salva el fet que es tracta d’una columna d’opinió, i per tant no se’n pot responsabilitzar el diari.

Columna de Jaime González a la pàgina 4

Més enllà de tot el que ja s’ha comentat, resulta des de curiós fins a escandalós el fet que un diari de la preponderància nacional de l’ABC dugui una informació com aquesta en portada. De fet, dir-li informació és molt, potser massa, ja que no hi ha cap notícia darrera del que es presenta. Considerar que els gestos i expressions facials d’Iglesias durant un ple al Congrés dels Diputats són notícia sembla d’allò més exagerat. A més, si mirem les portades dels altres diaris nacionals, veiem que hi ha informacions molt més noticiables, com ‘El PP mantendrá al presidente de Murcia aunque sea imputado’ (La Razón) o ‘Trump acusa a su espionaje de fabricar la conexión rusa’ (El País).

En resum, podríem dir que la portada de l’ABC cau en el groguisme, infringint també d’aquesta manera el principi de veritat. A això cal sumar-hi la columna de la pàgina 4, que suposa una violació constant de l’ètica periodística, fent que poguéssim arribar a considerar l’article com de mal gust.

A la tele russa s’hi val a violar i matar, segons els mitjans

Fa un mes i escaig, el passat 17 de desembre, la majoria de mitjans espnyols (incloent, també, els catalans), publicaven una notícia que cridava molt l’atenció: Rússia emetrà un reality show com «Els Jocs de la Fam» on estarà permès violar, mutilar i matar. Al subtítol de la notícia que publica l’ABC podem llegir “El anuncio oficial del espectáculo dice: «Cada concursante da su consentimiento para que puedan ser mutilados, incluso asesinados. 2000 cámaras, 900 hectáreas y 30 vidas»”. Més endavant, en el lead, hi podem veure: todo está permitido: beber alcohol, pelearse e incluso violar y matar”. “Los jugadores deben firmar un contrato en el que acceden a participar y en el que se especifica que todo está permitido: violar, matar…”, llegim al segon paràgraf. La primera impressió de qualsevol lector en llegir aquesta notícia deu ser, o bé pensar que a Rússia estan bojos, o bé no acabar de creure-s’ho del tot. En aquest cas, haurien encertat els segons.

De fet, la pròpia notícia apunta, a final del 2n paràgraf, el següent: “Eso sí, el documento [el contracte] también establece que la Policía intervendrá en caso de que se salten las leyes... como en cualquier democracia”. Després de llegir tot el que s’ha dit que es podria fer en aquest programa, ja és un gran què que el mitjà catalogui Rússia de democràcia. Però això és una minúcia al costat de tot el que s’ha dit i que, sabent que no era del tot veritat, s’ha publicat. I no només al mitjà citat, sinó que podem trobar notícies similars a molts altres grans mitjans.

Primera pàgina de resultats de la cerca 'Rusia juegos del hambre' a Google

Com podem veure a la captura adjunta, a excepció d’un vídeo de YouTube, totes les entrades són notícies de webs de mitjans. En tots ells, a més, es parla de la possibilitat de matar i violar dins del joc.

Tornant al tema, resulta vergonyós que els principals mitjans espanyols i internacionals publiquin una informació que és falsa en els seus grans titulars, i no sigui fins a cert paràgraf en el cos del text que s’aclareixi que la policia pot intervenir en el joc si es viola alguna llei. De fet, això va contra el principi de veritat, ja que es podria considerar difamació o calúmnia, i de presentar-ho amb sensacionalisme.

A més de tot això, però, podríem reflexionar sobre si la publicació d’aquesta informació obeeix a alguna mena d’interessos, fet que faria que també atemptés contra el principi de llibertat. No cal conspirar massa com per pensar que, des d’Occident, hi ha uns interessos molt clars en embrutar la imatge de Rússia, pel seu paper en l’escenari geopolític actual, que podem veure representat en els conflictes d’Ucraïna i Síria. Desconeixem si realment s’hi amaga un interès d’aquesta mena, o simplement es volen captar més lectors i clics que donant una infomració veraç. El que sí que podem afirmar és que, sigui intencionat o no, aquesta notícia afavoreix aquests interessos i això, en periodisme, és poc professional, també èticament parlant.

Silenci mediàtic davant del xantatge d’una «brigada política» de la policia al CNI

El passat 26 de gener el diari Público publicava que una «brigada política» de la policia espanyola feia xantatge al CNI per evitar ser jutjada per corrupció. El cas és el següent: o s’aturen les investigacions i el procés judicial a la «brigada política», un grup policial secret que s’hauria dedicat a espiar i difamar l’oposició política –independentistes catalans o Podemos, entre d’altres- sota el comandament de Fernández Díaz, o alts dirigents policials desvetllaran intimitats de la relació entre Corinna zu Sayn-Wittgenstein, aristòcrata alemanya d’origen danès, i el rei emèrit Joan Carles. En realitat, l’operació ja ha començat amb les primeres filtracions sobre les suposades relacions sexuals del rei Joan Carles amb Bárbara Rey, un antic afer que es coneix des de fa vint anys i del qual ara es torna a parlar. Tornant a Corinna, també es podrien donar detalls dels presumptes pagaments amb diner públic que ella va rebre a canvi del seu silenci, si no es posa fi als processos pels que fins ara estan imputats alguns comissaris de la policia.

La reacció política i mediàtica davant d’aquest cas hauria de ser enorme. I més si es contextualitza amb tota la història d’aquesta anomenada «brigada política». Però, tant a nivell mediàtic com polític, no ha passat res, o si més no ben poca cosa. De fet, hi ha hagut una important apagada informativa sobre el tema. Entre la premsa de Barcelona i Madrid, només se’n pot trobar una referència a l’ARA. A El Periódico apareix en el resum de premsa del dia com una de les informacions rellevants de la jornada, comentant la informació publicada a Público, però el diari en si no inclou la notícia. Pel que fa als diaris digitals, El Huffington Post i El Economista es fan ressò de l’escàndol, i a Catalunya trobem el Nació Digital. Així ho podem constatar si fem una cerca a Google amb les paraules clau ‘chantaje cni Corinna’:

Primera pàgina de resultats de la cerca 'chantaje cni Corinna' a Google

A la segona pàgina de la cerca a Google només trobem diaris petits, blocs personals, tuits i fòrums que comenten la informació. Tampoc trobem que la història hagi arribat a cap mitjà audiovisual ni tertúlia, ni tampoc hi ha hagut cap reacció oficial de cap institució ni estament judicial.

Davant d’aquest silenci mediàtic i polític sorgeix una pregunta: per què? Per què s’amaga i s’evita comentar aquesta informació que publicava Público fa uns dies, i que sens dubte té una rellevància informativa i un interès general tan clars? Podríem especular sobre mans negres i voluntat de protegir el rei Joan Carles. Si analitzem les informacions que duien en portada els principals diaris de l’Estat, en canvi, ens podem adonar que hi ha una raó molt més senzilla: hi ha altres interessos prioritaris. No neguem que també pugui haver-hi alguna mena de voluntat d’amagar-ho per protegir certes personalitats públiques, però analitzant, per exemple, el tractament per part dels mitjans de la informació relativa a les declaracions del senador d’ERC Santiago Vidal sobre els passos suposadament il·legals que s’estarien fent per aconseguir la independència, veiem que resulta més important, i potser també més cridaner per als lectors, parlar d’irregularitats en el procés català que no pas d’un xantatge sobre un antic afer del rei Joan Carles.

Les declaracions de Bárcenas deixen conclusions diferents a Barcelona que a Madrid

Si volem informar-nos de les declaracions que ha fet Luis Bárcenas a l'Audiència Nacional aquest matí de dilluns 16 de gener serà millor que vigilem quin diari agafem, ja que en funció de per quina capçalera ens decantem pot arribar a semblar que ha dit coses diferents. Així ho podem apreciar si comparem els titulars de l'ARA i La Razón, que podem veure a continuació.

Titular de l'ARA

Titular de La Razón

Les diferències, però, no es troben únicament en el titular. Si anem al cos de la notícia de La Razón, veurem que en cap moment es fa esment de què Bárcenas reconegui l'existència d'una caixa B al PP. Si es fa l'exercici contrari, en canvi, veiem que la notícia de l'ARA dedica un paràgraf a parlar del que destaca La Razón en el seu titular.

Paràgraf de l'ARA que parla sobre el cobrament en efectiu

Si ens fixem en la firma de l'article, veiem que el de La Razón el signa l'agència EFE, mentre que el de l'ARA està signat per una corresponsal a Madrid. Això podria explicar la brevetat de la notícia de La Razón en front de la de l'ARA. Però, més enllà d'això, segueix cridant l'atenció que a La Razón ni tan sols s'esmenti que Bárcenas reconeix l'existència d'una caixa B al Partit Popular. Sens dubte això sembla molt més important que no pas que el mateix Bárcenas negui haver cobrat res en efectiu, que és el que titula La Razón. De fet, però, no cal ni comparar-ho, donat que a La Razón ni s'esmenta la declaració que a l'ARA fa de titular, i només caldria que, almenys, ho haguessin posat en el cos del text. La veritat és que es fa bastant estrany que a La Razón no es parli d'això, i fa sospitar d'alguna mena de silenci mediàtic, si bé només es queda en això, una sospita, donat que no tenim proves de què sigui quelcom intencionat. A més, hem de recordar que qui signa la peça és EFE, i no sabem quins interessos podria tenir una agència en amagar aquesta mena de fets.

En tot cas, independentment de la intencionalitat, podem dir que la peça realitzada per EFE i que publica La Razón dóna una informació insuficient i mal jerarquitzada, sobretot si es compara amb la de l'ARA. Cal destacar també la resta de paràgrafs amb avantítol que, com el de les retribucions en efectiu, dedica l'ARA a diversos temes de què ha parlat Bárcenas durant l'audiència amb el jutge. Aquests, a més d'informar de diverses declaracions que ha fet l'extresorer, serveixen per posar en context el lector informant-lo d'altres declaracions fetes prèviament per Correa o de l'altre judici pendent que té Bárcenas. Són de gran utilitat, ja que completen la informació i contribueixen a la seva comprensió.

Per últim, si analitzem el llenguatge utilitzat a cada una de les peces, ens adonem que a l'arrencada de la peça de l'ARA s'utilitza una locució col·loquial com és "posar el ventilador", en el sentit de carregar contra algú. Més endavant, també trobem que es parla de Francisco Correa com a "Don Vito". Això contrasta amb el redactat formal i que pràcticament podríem catalogar de fred de la peça d'EFE publicada a La Razón, que també destaca per parlar d'informació actual i dades de context sense fer distincions i passant de l'una a l'altra de manera bastant confusa.